Cinc (o milers) dones catalanes

La comtessa Ermessenda, Guinedilda de Cerdanya, Elisava, Aurembiaix d’Urgell, Elisenda de Sant Climent, Na Mercadera, Bonanada, Aldonça de Bellera, Margarida Borràs, Juliana Morell, Isabel Vilà, Teresa Claramunt, Teresa Juvé, Paquita Ferràndiz, Victòria Pujolar, Palmira Jaquetti, Sara Llorens, Montserrat Badia, Ana Badia, Lina Odena, Pepa Colomer, Lluïsa Casagemas, Mari Luz Morales de Godoy, Aurora Picornell, Anna Maria Martínez-Sagi, Carme Karr, Carlota Durany, Caterina Albert (Victor Català), Aurora Bertrana, Maria Àngels Anglada, Fidela Renom, Lola Anglada, Margarida Fort, Justa Goicoechea, Dolors Bargalló, Clementina Arderiu, Federica Montseny, Neus Català, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Úrsula Ferrer, Maria Mercè Marçal, Cristina Piris López-Doriga, Anna Murià, Pilarín Bayés, Joana Biarnés, Muriel Casals, Carme Forcadell, Dolors Bassa...

Aquest és un petit llistat de dones catalanes que han tingut la seva importància al llarg de la història. Podríem escriure’n centenars més. De fet, tantes o més com d’homes. Com a societat hem de ser-ne plenament conscients: hem d’atorgar a les dones la importància que es mereixen. Tan les conegudes com les que no ho són. Hem d’assumir el repte d’aconseguir l’autèntica igualtat. Per això, des d’El Foment, volem aprofitar el dia d’avui -i allargar-lo els 365 dies de l’any, perquè cada dia ha de ser el dia de la dona- per reivindicar la vida de cinc dones catalanes que, durant tota la seva vida, van vetllar per aconseguir aquest objectiu.

Neus Català (1915 – 2019)

Des de ben petita, Neus Català va demostrar el seu compromís amb el feminisme i ja als 14 anys va reivindicar un salari igual entre homes i dones a la fàbrica on treballava. A les acaballes de la Guerra Civil, va travessar la frontera francesa amb 180 nens i nenes d’una de les colònies de Negrín i es va incorporar a la Resistència francesa per combatre el nazisme. El 1944 va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbürck, el “camp de la mort”, on van morir 92.000 persones. Amb l’alliberament del camp, Neus Català es va convertir en una supervivent d’un dels majors genocidis de la història de la humanitat. Neus Català va reprendre la seva vida a França i la seva militància al PSUC, el partit comunista català, fins a la fi de la dictadura. Amb la reinstauració de la democràcia, va tornar a Catalunya, a Rubí i, més tard als Guiamets, el poble del Priorat on va néixer. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2015 la Medalla d’Or de la Generalitat. L’1 d’octubre de 2017, als 102 anys, va anar a votar en el referèndum sobre la independència de Catalunya. La dignitat de la Neus supera qualsevol distinció i el seu llegat sobrepassa aquestes línies. És per aquest motiu -per modest que sigui el gest-, el 2019 Sant Julià de Ramis va batejar la nova biblioteca amb el seu nom.

Fidela Renom (1891 – 1987)

Fidela Renom, republicana, laïcista, feminista i la primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell. Com a regidora d’Assistència Social va fundar la Lliga Laica Femenina amb l’objectiu d’afavorir la dona treballadora i alliberar-la de prejudicis religiosos. També va fixar com a dia institucional el Dia de la Mare i va impulsar el cos d’infermeres laiques així com dues guardaries per a nens obrers. Com tantes d’altres, el 1939 es va exiliar a França i no va tornar fins al 1947. El 1961, quan ja tenia 70 anys, va reprendre la seva tasca d’assistència social, especialment centrada a la vellesa. També va ser membre del consell de redacció del periòdic Mundet-Paradís. Tal com desitjava, va ser enterrada al departament laic del cementiri de Sabadell.

Mercè Rodoreda (1908 – 1983)

L’ambient familiar de Mercè Rodoreda, influenciada sobretot per la cultura del seu avi, va fer que de molt jove comencés a escriure les primeres novel·les. Quan va bufar les espelmes dels vint anys es va casar amb el seu adinerat oncle, una experiència que va apaivagar evadint-se en la literatura. La Guerra Civil no impedeix que continuï col·laborant amb diaris i revistes, però la derrota dels republicans l’impulsa a emprendre el camí de l’exili. Juntament amb altres intel·lectuals catalans, es va allotjar en un castell prop de París i, amb el poeta Armand Obiols, va iniciar una crucial relació. Va ser en aquest període on va conrear tant la poesia, com el conte, com el teatre i, fins i tot, es va atrevir amb la pintura. I és que després d’uns primers anys de penúries econòmiques, el trasllat a Ginebra li va servir per dedicar-se exclusivament a l’escriptura. El 1962 va culminar La Plaça del Diamant. Amb la mort d’Armand, el 1973 decideix retornar a Catalunya i s’instal·la a Romanyà de la Selva, on va acabar la seva altra gran obra Mirall Trencat. El 1980 va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va deixar l’hereu del llegat literari a l’Institut d’Estudis Catalans, el qual, posteriorment, va crear la Fundació Mercè Rodoreda. Sense dubte, ha estat l’escriptora més rellevant de Catalunya, essent reconeguda amb múltiples premis.

Maria-Mercè Marçal (1952 – 1998)

Encara que va néixer a Barcelona, va viure la infantesa a Ivars d’Urgell. El 1969, quan va finalitzar el batxillerat a Lleida, torna cap a Barcelona per cursar Filologia Clàssica. Abans d’acabar els estudis ja va començar a fer classes de llengua catalana, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època. Aquesta vocació la va exercir tota la vida impartint classes a Secundària. El seu primer gran reconeixement en el món literari el va aconseguir amb el recull de poemes titulat Cau de Llunes, obtenint el premi Carles Riba l’any 1977. En aquells anys es va afiliar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), on va formar part del comitè executiu. L’única novel·la que va escriure, Passió segons Renée Vivien, li va servir per rebre una allau de premis i, sobretot, per convertir-se en una referent del lesbianisme. L’altra vessant de Maria-Mercè Marçal va ser el seu compromís amb el feminisme, tal com demostra la creació de la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu i el Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club. La seva poesia també està impregnada d’aquesta causa, on destaca el poemari Bruixa de dol. Els 45 anys un càncer se la va endur de vacances. Però la seva obra l’ha consolidat com una de les millors poetes catalanes per sempre més. I, la seva trajectòria, un exemple pel feminisme.

Palmira Jaquetti (1985 – 1963)

Per conèixer Palmira Jaquetti, us convidem a llegir l’article que vam escriure mesos enrere La llum inapagable.